Els passats dies 16 i 17 de gener, es van dur a terme uns tallers de ciència ciutadana per tal de recollir, a través de la memòria oral, esdeveniments geològics succeïts a la Garrotxa. Dues seus diferents van acollir-los, respectivament: la sala de Plens de Montagut i Can Trona, a la Vall d’en Bas. Organitzats pel Centre per a la Sostenibilitat Territorial (CST) i el Consell Comarcal de la Garrotxa, i en col·laboració amb l’institut de recerca IDAEA-CSIC, aquests tallers s’emmarquen dins del projecte GarMultiRisk, que té l’objectiu de realitzar una anàlisi multiperill dels fenòmens naturals que afecten la comarca de la Garrotxa. D’aquesta manera, es volen estudiar els perills naturals que hi poden succeir, les possibles interaccions entre ells i determinar el multirisc de la comarca, resultat de l’exposició del territori (persones, infraestructures o coses), davant d’aquests esdeveniments.

Els tallers han format part de la primera fase del projecte: la recollida de dades. Gràcies a l’ajuda dels/les coneixedors/es locals del territori de la Garrotxa, durant els tallers, s’ha pogut recopilar més informació sobre diferents fenòmens naturals ocorreguts i que no apareixien en els registres oficials. Entre els diferents perills naturals que s’han considerat destaquen: despreniments, esfondraments, subsidències, esllavissades, terratrèmols, allaus de neu, incendis, inundacions, avingudes sobtades, volcans i sòls humits.

La importància no recau sols en saber el dia i l’any de quan van passar, sinó també en conèixer la localització exacta d’aquests esdeveniments. És per això que, per facilitar el desenvolupament del taller, es van imprimir uns mapes de la Garrotxa a mida A1, amb punts marcats prèviament que indicaven les ubicacions d’alguns perills naturals segons les dades recollides fins al moment, disponibles en catàlegs d’instituts de meteorologia i geologia. Basant-se en això, els/les participants van poder fer les seves aportacions.

Els pròxims passos del projecte GarMultiRisk, que s’allargarà fins al maig de 2025, seran acabar de recollir i unificar totes les dades, identificar les interrelacions entre els diferents fenòmens naturals, fer-ne un tractament estadístic i, finalment, proposar diversos escenaris futurs per saber com podria evolucionar el risc a la comarca de la Garrotxa tenint en compte els perills naturals que l’afecten.

En un context de canvi climàtic global, la previsió és que sobretot aquells perills relacionats amb fenòmens atmosfèrics siguin cada cop més freqüents i intensos, augmentant així el multiperill i, en conseqüència, el multirisc de la Comarca. És per això que sorgeix la necessitat de tenir més coneixement sobre la dinàmica d’aquests processos per tal de construir societats més resilients envers el futur.

El projecte GarMultiRisk compta amb el suport de la Fundación Biodiversidad del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, a través de la Convocatoria de subvenciones para la realización de proyectos que contribuyan a implementar el Plan Nacional de Adaptación al Cambio Climático (2021-2030).

Amb el suport de:                                                             Amb la col·laboració de: 

Arreu del territori i de manera transversal, han aparegut, i segueixen apareixent, conflictes que es vinculen d’una manera o altra amb el procés de transició energètica. A grans trets, podem dir que hi ha contextos amb confrontacions prou polaritzades. Per exemple, en indrets en els que es proposa instal·lar centrals eòliques o fotovoltaiques sobre terreny i això es veu incompatible amb el manteniment de l’entorn natural, el paisatge, els espais agrícoles i, fins i tot, la qualitat de vida de les persones que hi viuen. Però, també, hi ha contextos -menys bel·ligerants- en els que el conflicte és el reflex de la divergència d’opinions sobre com impulsar aquesta transició i com integrar les diferents necessitats ecosocials.

Aquest panorama, que per alguns pot ser inquietant, ens connecta amb alguns aspectes clau del procés de transició energètica. D’una banda, ens ajuda a recordar que som molts sectors i agents els que tenim alguna cosa a dir sobre aquesta transició. També, ens ajuda a recordar que quan es parla de transició energètica no només es parla d’energia; també de valors i models de desenvolupament socioeconòmic; d’escassetat de recursos i competència d’usos territorials; d’informació, coneixement i formació; de poder, governança i equitat. D’altra banda, aquesta conflictivitat social ens adverteix que tot just estem començant a crear imaginaris col·lectius, relats per impulsar aquesta transició. És habitual parlar de transició energètica com si fos un sol camí que hem de recórrer com a societat. Però,  hi ha una sola manera d’entendre què significa aquesta transició?

El que hem observat és que per alguns significa simplement substituir les tecnologies de producció. Per altres és un pretext per promoure formes col·laboratives de gestió dels recursos naturals. També hi ha els que ho veuen com una oportunitat de negoci i els que ho entenen com un canvi de paradigma que revoluciona la nostra manera de relacionar-nos amb l’energia. Així, un dels primers reptes socials que detectem té a veure amb poder acollir aquesta diversitat de visions i fer-la convergir cap a un projecte comú de transició energètica.

En un altre nivell, estan aquelles qüestions pròpies de tot canvi social i personal. Els processos de canvi són complexes i la transició energètica no és una excepció. D’una banda, està subjecte a aspectes culturals, emocionals i de percepció que influeixen en com afrontem el canvi. Per exemple, en els conflictes es detecta que segons el grau de confiança que es té de la persona o institució que promou la transició energètica, hi ha més o menys reticència a acceptar-la. També, es detecta que si el context és incert.-per exemple, quan l’àmbit normatiu està per definir, les dades tècniques de base són incomplertes o hi ha pocs referents propers- hi ha menys propensió a sumar-se al canvi.

També hi ha aspectes estructurals que cal tenir en compte. Canviar institucions, hàbits, normatives i mecanismes establerts i rutinaris requereix temps i, alhora, recursos o capacitats que a vegades no es tenen, tal com succeeix a molts petits i mitjans ajuntaments a l’hora d’encarar la transició energètica. En aquest sentit, un altre repte social que emergeix és: millorar la nostra comprensió d’aquestes dinàmiques de canvi i ser capaços d’entomar-les des de l’empatia mútua.

Val la pena preguntar-se: quina intensitat de canvi podem assumir? I també, com trobem l’equilibri entre impulsar la transició i respectar els diferents ritmes que inclou? De fet, una de les qüestions que es respira en els conflictes relacionats amb la transició energètica té a veure amb les posicions d’“urgència” i les posicions de “resistència”, que, en determinats moments, s’alimenten mútuament. És a dir, com més pressionen uns pel canvi més frenen els altres. I, a la inversa.

Una situació que ens porta a una altra aspecte clau: la manera com acompanyem el canvi és bàsic a l’hora de determinar el seu èxit. Segons com ho fem podem facilitar el procés o, pel contrari, bloquejar-lo. Així que és oportú preguntar-se: quin acompanyament volem fer? Actualment, s’està promovent la transició tenint en compte els aspectes que hem estat comentant?

Habitualment, es promou la transició energètica buscant mecanismes que maximitzin els resultats, que normalment significa maximitzar el nombre de watts produïts amb fonts renovables. I el com -el procés- i el qui -el factor humà- estan al servei d’aquests objectius. Però, si oblidem l’existència del conflicte i altres mancances socials de fons, i no ens fem conscients que malgrat la necessitat de fer una transició energètica hagi irromput amb força en l’esfera pública, el debat social en general encara és poc madur, correm el perill de tancar acords en fals o que aquests no s’arribin a materialitzar. En qualsevol cas, el repte està servit i ens cal molt de debat i reflexió per seguir avançant.

Sigrid Muñiz. Codirectora del projecte EUDEMON i membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial.

MÉS ENLLÀ DE LA MIRADA TÈCNICA.

Aprendre de la conflictivitat territorial per impulsar la transició energètica.

Sigrid Muñiz /Projecte Eudemon-CST

Una manera d’entendre amb més profunditat la tan corejada transició energètica i alguns dels reptes que enfronta és fixant-nos en la conflictivitat que provoca la implantació de les energies renovables (bàsicament, eòlica i fotovoltaica) arreu del territori català.

Quan analitzem aquests conflictes, ens adonem, per exemple, de la importància dels aspectes conceptuals i culturals del procés de canvi de model energètic. Certament, ja ningú qüestiona, almenys obertament, la necessitat de canviar el sistema energètic actual. Tot i així, hi ha maneres diferents d’entendre en què consisteix aquest canvi. En aquest sentit, hi ha una gran pluralitat de valors fonamentals que creen imaginaris futurs diferents i vies per arribar a aquests imaginaris també diferents. Volem reindustralitzar l’economia? Fer un canvi ecosocial global? Canviar unes tecnologies per unes altres? Establir nous mecanismes de gestió? Què incloem i què prioritzem d’aquesta transició energètica?

Igualment, les trifulgues sorgides per la implantació de renovables ens alerten de la importància dels recursos territorials i la component espacial de la qüestió energètica. Veiem que quan la implantació de les energies renovables es planteja sobre terreny, entren en conflicte necessitats, interessos i usos diferents d’aquest espai. Hem de reservar aquest sòl com a espai obert? Per preservar els seus valors ambientals i serveis ecosistèmics? Per a l’activitat agrícola? Per produir energia?

D’altra banda, les diputes entorn a les energies renovables ens indiquen que cal prestar atenció a la qüestió epistemològica d’aquesta transició. La manca d’informació clara i compartida sobre alguns aspectes que hi estan vinculats genera confusió i desconfiances. No és senzill aconseguir la informació necessària ni saber-la interpretar. I no tothom atorga el mateix grau de credibilitat a les dades que sí estan disponibles.

Per últim, la controvèrsia existent ens obliga a abordar els elements decisionals i de governabilitat que acompanyen aquest canvi de model energètic. Veiem que hi ha desigualtats de poder a l’hora de poder incidir en la definició d’aquest nou model. Tot i que hi ha alguns canals que pretenen implicar als diferents actors en la decisió sobre on i com estendre l’ús d’energies renovables, o bé no són prou coneguts o bé tenen un abast limitat o no són ben valorats pels seus protagonistes.

I què s’està fent en relació a això?

Si utilitzem com a exemple el procés de localització de la producció eòlica i fotovoltaica sobre terreny, veiem que les autoritats competents mantenen com a punt de partida que “la gran resposta són les renovables, i no hi ha més invents”, i opten per prendre decisions bàsicament amb criteris tècnics i normatius. És a dir, criteris de viabilitat tècnica i econòmica de la instal·lació i el compliment de la normativa sectorial vigent (i altres orientacions tècniques).

Però, no hi ha cap criteri que tingui en compte la capacitat d’acollida del territori des del punt de vista psico-social ni que reculli l’expertesa local. Per exemple, que tingui en compte els aspectes emocionals, els valors simbòlics, la diferent percepció de l’impacte visual, els usos socials, el nivell d’assimilació del canvi que pot assumir la població i els diferents sectors, etc.

Tampoc es tenen en compte els límits en la capacitat d’acollida de les energies renovables (EERR) des del punt de vista territorial. No es contempla que la implantació de renovables es defineixi en funció de la resta de necessitats territorials. És a dir, no hi ha cap criteri que posi en relació l’objectiu energètic amb la resta de dinàmiques ja presents en el territori. Ni amb les noves dinàmiques que la presència d’aquestes tecnologies pot causar.    

Per altra banda, es preveu que siguin els Consells Comarcals els que facin propostes sobre quines àrees concretes són susceptibles d’acollir instal·lacions. Però, no es diu com es farà ni s’estableixen criteris que assegurin unes condicions de governabilitat òptimes. A qui es tindrà en compte? Com se’l farà participar? Amb quina informació es podrà decidir?  

Des del nostre punt de vista, caldria recollir aquests criteris socials, territorials i de governabilitat per incorporar-los en la decisió de com i on implantar les EERR. També, augmentar el nombre d’espais en els que es pugui expressar i escoltar la divergència. I buscar i, si s’escau, generar informació rellevant que permeti millorar la comprensió del repte que tenim.

Podem comprendre la complexitat d’aquest canvi només considerant els aspectes tècnics? Podem avançar en la transició energètica si no gestionem les diferències de visió, opinió i interessos que tenim? Podem mantenir un debat o obrir les decisions públiques a la participació sense posar certa informació sobre la taula? Podem assolir els objectius climàtics si no s’implica a la majoria de la societat i es creen aliances entre els diferents agents?

Abordar el procés de canvi de model energètic des d’un plantejament més territorial i participatiu té, però, alguns reptes que encara cal anar superant.

Aconseguir una governança territorial per tractar el tema de la transició energètica necessita temps: per connectar actors, per generar confiança mútua, per difondre i compartir informació, per acordar formes de treball i comunicació, etc. Però, estem en un context amb una certa urgència en el que es vol tenir ja la fulla de ruta definida i veure resultats. Un context d’immediatesa que no facilita la construcció d’aquesta governança.

D’altra banda, veiem que el debat entorn a la implantació EERR és un debat que inclou molts debats. I cada un d’ells és prou complex com per demanar una atenció exclusiva. Per exemple; quin nivell territorial és el més adequat per abordar la qüestió energètica: l’escala municipal, comarcal, de vegueria, autonòmica, europea…? Quin model, públic/privat/comunitari caldria per impulsar aquesta implantació d’EERR? En quin model de desenvolupament territorial es vol inserir la promoció de les renovables?

Motivar la col·laboració entre els agents per implicar-los en la definició d’un nou model energètic específic per cada territori no és senzill. Per una banda, hi ha un sector de la població que té poc coneixement sobre la qüestió o ho veu com una decisió pràctica personal (em poso plaques a la teulada o no?) i no té interès en aspectes més estratègics. Per l’altra banda, les persones obertament interessades o que ja entren en acció, es troben diverses problemàtiques: que no tenen prou temps, o no disposen de suficients recursos materials, o els hi manquen referents inspiradors propers, tenen la sensació de no tenir el coneixement necessari, o, fins i tot, no es senten capaces de donar respostes concretes.

No obstant, confiem que són, precisament, aquests reptes que hem anat resumit, els que ens serviran de palanca per millorar el model energètic actual. Una transició que, des d’una mirada més àmplia, reconeix la complexitat del canvi ecosocial i, també inclou els dilemes socials, polítics, humans i epistemològics de la gestió del territori i els béns comuns.