Tornen les manifestacions de protesta contra projectes d’eòlica i fotovoltaica a diversos indrets del territori. Una de les més sentides és contra la construcció del parc eòlic marí Tramuntana al golf de Roses. Un déjà-vu, el 12 de febrer de 2012, ara fa 9 anys, a l’Ametlla de Mar es va fer la primera protesta convocada a Catalunya per veïns, pescadors i empresaris de la zona contra un parc eòlic marí. Contra la plataforma d’assaig d’aerogeneradors flotants sobre aigües profundes (projecte Zèfir) promoguda per l’Institut de Recerca d’Energia de Catalunya IREC. Les empreses que optaven als assajos eren: Gamesa, avui integrada al grup alemany Siemens, Acciona Windpower, integrada ara a la companyia alemanya Nordex, i Alstom, l’antiga empresa catalana Ecotècnia que va ser absorbida per Alstom Wind, i comprada després al seu torn per la divisió de renovables de General Electric. Els manifestants contra l’instal·lació eòlica al·legaven  danys potencials als dos pilars econòmics del municipi: el turisme i la pesca. El projecte va fracassar entre la protesta ciutadana, la retirada de les primes a les renovables que va fer el govern del PP i l’absència d’inversió pública de la Generalitat que presidia Artur Mas. La recerca eòlica marina va marxar cap a la cornisa cantàbrica i altres zones del planeta. Les principals indústries autòctones, antany pioneres en renovables estan ara a mans de grups industrials o financers estrangers, y Catalunya és una de les regions d’Europa més endarrerides en el desplegament de renovables.   

La instal·lació de les renovables és un pas indispensable per aturar la degradació climàtica de la Terra i per guanyar sobirania energètica. És també una oportunitat per democratitzar l’energia com a bé comú. Però alhora, no ens enganyem, la infraestructura associada a les renovables té potencials impactes com la pèrdua de sòls agrícoles, afectació a la biodiversitat i al paisatge,… i cal cercar l’equilibri. Les fonts energètiques des de sempre han generat impactes en el territori, aquí o arreu del món, que cal minimitzar i no externalitzar cap a altres indrets o regions. La instal·lació de renovables no és innòcua, i menys a Catalunya que és un territori petit amb una alta biodiversitat, molt humanitzat i amb un paisatge divers, amb mil caràcters propis fruit de la geologia, el clima i l’humanització. No ens ha d’estranyar que davant de grans projectes d’infraestructures hi hagi gent que s’organitza per fer oposició, qui pensés el contrari pecava d’ingenuïtat. L’economia del carbó, les nuclears, el gas, la hidràulica i el petroli, amb les seves xemeneies fumejants, pantans, línies i torres d’alta tensió, carreteres, túnels i viaductes ja ha transformat el paisatge de Catalunya, sovint amb insatisfacció de molts i sense consultes. L’aprofitament de l’energia del vent i del Sol també transformarà els nostres paisatges. Ho ha de fer però amb garanties per la natura i amb acord social.   

La crisi ecològica i el canvi climàtic és el repte més gran que mai ha afrontat  la humanitat. Cal fer-ho des d’un abordatge sistèmic i visió de país de quin model econòmic i energètic volem, no pas a cops de timó rere protestes de conservació locals que incrementaran la desigualtat territorial de Catalunya. Ens cal gestionar un metabolisme social amb demandes d’energia, aigua, aire, alimentació…. La gestió energètica és especialment dramàtica a Catalunya per la forta dependència dels combustibles fòssils, sobretot en el sector del transport: les renovables representen a Catalunya tan sols el 5,4% de l’energia primària, amb una penetració en el sistema elèctric del 20%, molt per sota del 38% en el conjunt d’Espanya, que ens relega a la cua de les comunitats autònomes. Som una de les regions d’Europa que menys ha fet els deures per reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, com obliguen els acords internacionals pel clima i les regulacions europees i nacionals. Catalunya ha de fer un esforç en aquesta dècada augmentant l’eficiència energètica tant en el transport com en els sectors industrial, domèstic i de serveis, substituint les actuals fonts fòssils per renovables. Una transformació que malauradament porta 10 anys de retard i que ara dóna per pocs cops de timó, que cal entomar amb coratge polític, sense imposició autoritària, amb concertació en el territori, però amb determinació i urgència. 

La transformació estructural del model econòmic cap a una transició ecològica i digital, en el marc del Pacte Verd Europeu (Green New Deal) demana grans inversions per un canvi de model productiu cap a la circularitat, la transformació energètica del parc edificat, la digitalització de les pimes, una mobilitat sostenible sense emissions o l’agricultura i ramaderia ecològica com a suport de la indústria agroalimentària, a més del canvi de model energètic. Aquestes inversions, alimentades pels fons de recuperació Nex Generation, componen un pla per la reindustrialització i una font d’ocupació industrial per les properes dècades lligada a les noves infraestructures i serveis.  

Amb les renovables, Catalunya ha d’assolir a finals d’aquesta dècada una sobirania energètica que permeti clausurar amb garanties les centrals nuclears que a dia d’avui representen encara el 55% de la nostra producció d’energia elèctrica, per no dependre del gas provinent d’Argèlia i els seus equilibris geopolítics. També s’ha de proveir infraestructures d’evacuació, de magatzematge i altres vectors energètics, que donin seguretat i robustesa al sistema elèctric, única forma d’anar amortitzant també les tèrmiques de cicle combinat de gas. Tot per assolir cap el 2050 un sistema energètic lliure d’emissions. La gestió de l’energia que aporta el Sol, el vent o la resta de renovables com a bens comuns és la clau. La implantació d’aquest model energètic s’ha de fer amb clar lideratge públic promocionant comunitats d’energia, posant límits a les grans operadores energètiques i gestionant els bens comuns com són l’aire, el sòl i l’aigua en benefici de tota la comunitat.

El desplegament de les renovables a les comarques de Catalunya ha de permetre també canviar el model centralitzat per una xarxa distribuïda al llarg del territori, que reparteixi els impactes i també els beneficis, retornant valor i ocupació a les zones avui despoblades i amb poques oportunitats. Ara bé, per assolir aquests objectius no n’hi haurà prou amb l’aprofitament de sostres solars fotovoltaics sobre sòl industrial i amb un discret nombre de parcs eòlics. Caldrà implementar parcs eòlics terrestres, marins i horts solars procurant no afectar les funcions ecològiques essencials del medi natural, protegint el patrimoni cultural i els sòls de valor agrològic tal com apunta el decret d’emergència climàtica. El que és segur és que la producció d’energia renovable formarà part dels nostres paisatges perquè és la única alternativa possible per poder garantir un futur per les properes generacions i fer una Terra habitable. El risc de no fer la transició de manera urgent però també concertada cap a les renovables abocarà a Catalunya a una crisi energètica, democràtica i ecològica sense precedents.

Els responsables dels grups polítics del Parlament de Catalunya han d’explicar clarament a la població, deixant-se d’oportunismes partidistes, que el repte és immens, que l’única via possible és prescindir dels combustibles fòssils abans de 2050 al ritme que fixa la Conferència pel Clima de les Nacions Unides i que es concreta a Europa en el Pla Nacional integrat d’Energia i Clima per a cada país. La responsabilitat governamental és gran: El Govern de Catalunya, cal que aprovi amb urgència la llei de transició energètica, que creï una Agència d’Energia de Catalunya a partir de l’actual Institut Català d’Energia ICAEN, dotada d’instruments de governança i concertació per liderar, planificar i executar el desplegament de les renovables en el conjunt del territori, d’acord al que  preveu la llei de Canvi Climàtic de Catalunya.

Salvador Clarós. 

Sindicalista, de Barcelona, ecosocialista. Política industrial a CCOO de Catalunya

Llorenç Planagumà

Geòleg per a una nova cultura del territori. Secretari del Centre per a la Sostenibilitat Territorial.

Des del Centre hem presentat al·legacions a la concessió que l’Agència Catalana de l’Aigua ha sotmès a participació. Considerem que el projecte per les característiques de captació d’aigua que presenta, incrementar el
consum d’aigua de 200.000 m3 a 400.000m3 i la infraestructura que l’acompanya, pot afectar greument el medi natural de la zona localitzat dins la Xarxa Natura 2000 així com sectors econòmics estratègics pel desenvolupament del municipi com per exemple l’ecoturisme i altres socioecològics que fan referència a les fonts i els seus serveis ecosistèmics.

El document ambiental del projecte en cap moment té en compte el Canvi climàtic i l’emergència climàtica  i creiem que vulnera la LLEI 16/2017, de l’1 d’agost del Canvi Climàtic on l’article 16 referent a l’aigua i concretament en el seu punt 1 sobre la vulnerabilitat del sistema hídric i els seus ecosistemes.

També trobem mancances en el document respecte als anàlsisi de com afectarà la biodiversitat i la Xarxa Natura 2000 aquestes captacions. Com exemple, l’estudi en cap moment cita o aporta dades de com pot afectar el Trító del Montseny les captacions respecte a hàbitats potencials per a la seva salvació. Una espècia endèmica declarada en perill crític per la UICN i amb un elevat grau de protecció.

Per tot això demanem al govern que es torni a repetir el document ambiental referent a l’avaluació ambiental simplificada al tenir mancances com comentàvem, que també es realitzi un procés de participació i mediació ambiental de la població afectada per tal que puguin incidir respecte el projecte i que posteriorment es realitzi una avaluació ambiental contemplant l’alternativa 0, és a dir que no es realitzin les captacions si es demostra que els efectes sobre el medi ambient i el territori són severs o que es tingui en compte el principi de precaució de l’article 191 del tractat de funcionament de la Unió Europea i concretament el punt 2 que fa referència al medi ambient i els recursos naturals si no es disposa de prou informació com l’estudi indica.