LÍMITS DE GOVERNABILITAT: Reptes a l’hora d’impulsar iniciatives de democràcia participativa en el context de la transició energètica.

En el moment que ens plantegem explorar com seria abordar la transició energètica des d’una visió holística, inclusiva i de construcció progressiva i participada de les solucions, ens topem amb diversos reptes de governabilitat. És a dir, ens trobem amb un context sociopolític i cultural en el que certes pràctiques decisionals orientades a la governança i als processos consensuals no es contemplen, no tenen cabuda o costen d’implementar-se.

I quin és aquest context? Podríem anomenar 5 elements principals:

1. En relació al marc de partida del debat (“el frame”). Ens trobem que en l’esfera pública predomina una determinada idea del que hauria de ser el nou model energètic: l’electrificació total de la societat i l’economia, basada en la implantació generalitzada d’instal·lacions d’energia eòlica i fotovoltaica. Una foto final, que no tothom comparteix o que desperta certs dubtes, però, que és prou predominant com perquè acapari gran part de l’imaginari col·lectiu que tenim sobre la transició energètica, i prou predominant com perquè no es contempli la possibilitat de definir la transició energètica des d’altres perspectives o de forma endògena des de cada territori.

2. En relació a la cultura política. Segueix predominant la cultura de la governació, és a dir, la que visualitza el procés d’implementació de les decisions polítiques com un procés que va des de la màxima autoritat pública fins als nivells administratius i territorials inferiors.

Una cultura que, en l’àmbit institucional, s’entreveu, per exemple;

• Quan en la creació de les Oficines Tècniques comarcals de Transició Energètica –que es presenten com el mecanismes perquè des de lo local es pugui contribuir a la redacció del PLATER (Pla Territorial de les Energies Renovables)-, no es prescriu l’obligatorietat d’obrir processos de participació ciutadana ni la necessitat de facilitar l’accés a informació clau.
• En el funcionament de la Taula de Diàleg Social de les Energies Renovables que es presenta “com un instrument per a la consecució del consens social”. Però, que en la pràctica ha quedat reduït a una consulta per a la redacció de la futura llei de Transició Energètica. Un procediment que en el que no s’ha promogut el diàleg entre les parts ni s’ha compartit el poder de decisió (l’Administració es reserva el poder de decidir els temes de debat, metodologies, què es fa amb la informació i opinions que aporten els participants, etc.).

En l’àmbit social, aquesta cultura es manifesta, per exemple;

• Quan els actors socials es col·loquen en una posició d’exigir/demanar, o d’esperar que se’ls doni permís per decidir, o quan tenen poca confiança en les pròpies capacitats per intervenir en les qüestions públiques.
• O quan els agents socials més actius empren estratègies de lobby (d’influència), on pren protagonisme l’element mediàtic i es dóna una comunicació unidireccional (de difusió) d’un model energètic predefinit. I, en aquest sentit, són menys habituals les iniciatives que cuiden la qualitat de les relacions socials, busquen el diàleg i/o obren la definició del model energètic a la cocreació col·lectiva.

3. En relació a la gestió de la presa de decisions. Els conflictes socioecològics que han proliferat en els darrers anys a Catalunya entorn a la instal·lació d’EERR no han rebut una atenció específica ni un acompanyament explícit. De fet, adoptar estratègies de gestió no adversarials (negociació, mediació, participació) d’aquests conflictes és quelcom poc comú i això es tradueix en que; o bé no s’entenguin propostes d’aquesta mena, o bé que es desconfiï de la neutralitat d’aquests espais o bé que quedin invalidats com a mecanisme de resolució efectiva del conflicte perquè els actors que tenen capacitat de decidir no cedeixen aquest poder a l’espai col·lectiu i/o de mediació.

4. En relació als recursos i condicions necessaris per a la participació. Hi ha persones i entitats en el territori amb ganes de contribuir al canvi de model energètic i que, a més, tenen una visió més comprensiva de la situació. Un capital social que podria erigir-se com a base de governança per resoldre la qüestió. Però, que també es troba amb diverses limitacions com; la manca de recursos materials i personals suficients per participar o mobilitzar el debat, manca de referents inspiradors propers o poc coneguts, la sensació de no tenir el coneixement i la informació necessaris, reduïts canals d’interlocució amb l’administració, poc temps per dedicar a aquestes qüestions, etc.

5. En relació a la informació. La informació que caldria per prendre decisions sobre el procés de transició energètica o bé no circula (i és coneguda per tothom). O bé no s’ha generat encara. I la informació que sí està disponible pot arribar a ser diferent segons la font que es consulti. Alhora, hi ha buits de coneixement que no podem resoldre ara o que no podrem preveure (hi haurà prou materials per impulsar la transició energètica prevista? Les accions previstes poden generar efectes no previstos i no desitjats?). I tot plegat, ens porta la necessitat de compartir informació i haver de generar-ne de nova, de crear espais de trobada entre coneixements tècnics i experiencials/locals, i, en última instància, a haver d’assumir que caldrà decidir en escenaris d’incertesa.

I què podem fer davant un context de governabilitat que no ens és favorable? Ens hem adonat que la pràctica incentiva més pràctica, que com més experiències de democràcia participativa hi ha més senzill és dur-les a terme, que les capacitats participatives s’entrenen en la pròpia acció participativa. Així que, des del nostre punt de vista, seria interessant seguir multiplicant aquests espais de governança, de consens i de diàleg social, liderant, si cal, la seva creació, i compartint i recolzant-nos entre projectes i experiències afins.

Sigrid Muñiz. Codirectora del projecte EUDEMON i membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial.