Entre la urgència i la resistència: conflictes socials i reptes socials de la transició energètica
Arreu del territori i de manera transversal, han aparegut, i segueixen apareixent, conflictes que es vinculen d’una manera o altra amb el procés de transició energètica. A grans trets, podem dir que hi ha contextos amb confrontacions prou polaritzades. Per exemple, en indrets en els que es proposa instal·lar centrals eòliques o fotovoltaiques sobre terreny i això es veu incompatible amb el manteniment de l’entorn natural, el paisatge, els espais agrícoles i, fins i tot, la qualitat de vida de les persones que hi viuen. Però, també, hi ha contextos -menys bel·ligerants- en els que el conflicte és el reflex de la divergència d’opinions sobre com impulsar aquesta transició i com integrar les diferents necessitats ecosocials.
Aquest panorama, que per alguns pot ser inquietant, ens connecta amb alguns aspectes clau del procés de transició energètica. D’una banda, ens ajuda a recordar que som molts sectors i agents els que tenim alguna cosa a dir sobre aquesta transició. També, ens ajuda a recordar que quan es parla de transició energètica no només es parla d’energia; també de valors i models de desenvolupament socioeconòmic; d’escassetat de recursos i competència d’usos territorials; d’informació, coneixement i formació; de poder, governança i equitat. D’altra banda, aquesta conflictivitat social ens adverteix que tot just estem començant a crear imaginaris col·lectius, relats per impulsar aquesta transició. És habitual parlar de transició energètica com si fos un sol camí que hem de recórrer com a societat. Però, hi ha una sola manera d’entendre què significa aquesta transició?
El que hem observat és que per alguns significa simplement substituir les tecnologies de producció. Per altres és un pretext per promoure formes col·laboratives de gestió dels recursos naturals. També hi ha els que ho veuen com una oportunitat de negoci i els que ho entenen com un canvi de paradigma que revoluciona la nostra manera de relacionar-nos amb l’energia. Així, un dels primers reptes socials que detectem té a veure amb poder acollir aquesta diversitat de visions i fer-la convergir cap a un projecte comú de transició energètica.
En un altre nivell, estan aquelles qüestions pròpies de tot canvi social i personal. Els processos de canvi són complexes i la transició energètica no és una excepció. D’una banda, està subjecte a aspectes culturals, emocionals i de percepció que influeixen en com afrontem el canvi. Per exemple, en els conflictes es detecta que segons el grau de confiança que es té de la persona o institució que promou la transició energètica, hi ha més o menys reticència a acceptar-la. També, es detecta que si el context és incert.-per exemple, quan l’àmbit normatiu està per definir, les dades tècniques de base són incomplertes o hi ha pocs referents propers- hi ha menys propensió a sumar-se al canvi.
També hi ha aspectes estructurals que cal tenir en compte. Canviar institucions, hàbits, normatives i mecanismes establerts i rutinaris requereix temps i, alhora, recursos o capacitats que a vegades no es tenen, tal com succeeix a molts petits i mitjans ajuntaments a l’hora d’encarar la transició energètica. En aquest sentit, un altre repte social que emergeix és: millorar la nostra comprensió d’aquestes dinàmiques de canvi i ser capaços d’entomar-les des de l’empatia mútua.
Val la pena preguntar-se: quina intensitat de canvi podem assumir? I també, com trobem l’equilibri entre impulsar la transició i respectar els diferents ritmes que inclou? De fet, una de les qüestions que es respira en els conflictes relacionats amb la transició energètica té a veure amb les posicions d’“urgència” i les posicions de “resistència”, que, en determinats moments, s’alimenten mútuament. És a dir, com més pressionen uns pel canvi més frenen els altres. I, a la inversa.
Una situació que ens porta a una altra aspecte clau: la manera com acompanyem el canvi és bàsic a l’hora de determinar el seu èxit. Segons com ho fem podem facilitar el procés o, pel contrari, bloquejar-lo. Així que és oportú preguntar-se: quin acompanyament volem fer? Actualment, s’està promovent la transició tenint en compte els aspectes que hem estat comentant?
Habitualment, es promou la transició energètica buscant mecanismes que maximitzin els resultats, que normalment significa maximitzar el nombre de watts produïts amb fonts renovables. I el com -el procés- i el qui -el factor humà- estan al servei d’aquests objectius. Però, si oblidem l’existència del conflicte i altres mancances socials de fons, i no ens fem conscients que malgrat la necessitat de fer una transició energètica hagi irromput amb força en l’esfera pública, el debat social en general encara és poc madur, correm el perill de tancar acords en fals o que aquests no s’arribin a materialitzar. En qualsevol cas, el repte està servit i ens cal molt de debat i reflexió per seguir avançant.
Sigrid Muñiz. Codirectora del projecte EUDEMON i membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial.