Sortida geològica a Vallter

El passat dissabte 31 d’agost es va dur a terme la segona sortida geològica d’enguany organitzada pel Parc Natural del Ter-Freser, en aquest cas, amb la cooperació del CST. El guia va ser en Miquel Casas, geòleg i pastor, i que actualment treballa fent l’inventari del patrimoni geològic del Parc.

La sortida va començar a les 9:45h del matí, des de l’aparcament superior de Vallter 2000. El recorregut va consistir en pujar per la vall de Morens fins arribar al Refugi Vell, i baixar per l’altre costat del Puig dels Lladres, passant pel costat del refugi d’Ulldeter.

Durant el recorregut es van fer diferents parades en llocs estratègics per tal d’observar el paisatge i les roques. Les parades van anar acompanyades d’explicacions, que van estar centrades sobretot en l’activitat geològica glacial de la zona. Les persones participants van poder familiaritzar-se amb alguns dels termes típics de la geologia glacial, així com del nom d’algunes roques més característiques d’aquesta zona, que són els esquistos i el gneis bandejat.

Indiscutiblement, els protagonistes de la ruta van ser el gel i les glaceres. La vall d’Ulldeter i de Morens, separades pel Puig dels Lladres, van estar esculpides pel pas d’una glacera, present durant el màxim glacial, ara fa uns 60.000 anys abans del present (BP, Before Present). En algunes zones, aquesta glacera havia arribat a fer 250 metres d’alçada. Avui en dia, tot i que ja no hi ha activitat glacial a la zona, queden vestigis al paisatge fruit del pas del gel i en el transcurs de la ruta se’n va poder reconèixer alguns, com per exemple:

• Dipòsits de roca típics de glaceres rocalloses que es van formar fa uns 11.000 anys BP i que van recórrer menys distància que les glaceres dominants durant el màxim glacial.
• Dipòsits d’obstrucció, representats per dipòsits de roques que es van formar després de caure pels vessants de les muntanyes i ser frenades pel pas de la glacera a la vall principal.
• Dipòsits de till, formats per una barreja de partícules de diferents grandàries que van ser arrossegades i dipositades directament per l’acció de la glacera. El gel, gràcies al seu moviment lent però continu, també permet el desplaçament de grans blocs.
• La forma de vall en U típica d’una vall glacial, a diferència de les valls fluvials, que són en V.
• Dipòsits morènics, deposicions de roques a les zones frontals, laterals o al fons de la glacera, i que es caracteritzen per la seva disposició en forma de lòbul o cresta. Aquests dipòsits també indiquen la posició màxima que va assolir la glacera abans de retrocedir.
• Roques amoltonades, llimades en superfície i amb presència d’alguna esquerda degut al pas del gel per sobre d’elles.

Durant la ruta també es van poder observar trets típics de condicions periglacials (o quasi glacials). Aquestes condicions es donen quan hi ha presència d’aigua gelada en el terreny durant la major part de l’any, que deixen una morfologia característica en superfície, per exemple, mitges llunes en la vegetació i estructures aterrassades.  Actualment, aquestes condicions encara es donen als cims de la zona.

En l’actualitat, però, l’aigua que modela el paisatge de la vall del Ter és troba sobretot en estat líquid i baixa per petits torrents fins acabar creant el riu Ter. Aquests torrents beuen de les precipitacions que cauen als cims de les muntanyes, que llavors percolen i es mouen entre les roques, aprofitant fractures i diferències litològiques entre elles.

Durant la ruta també es van poder observar tarteres i cons de dejecció (conjunt de roques que baixen pels vessants de les muntanyes i que deixen forma de ventall) o conèixer altres curiositats, com per exemple, que les roques s’escalfen o es refreden només a nivell molt superficial degut a l’estaticitat dels seus àtoms; que el pic Gra de Fajol es diu així perquè té “cares” igual com el fajol, que és un “gra cairat”; que la “columna vertebral” d’aquest cim està formada per una veta de quars; que pel coll de la Marrana hi passa una falla; que el refugi vell d’Ulldeter havia estat un edifici modernista, però degut a les inclemències del temps ja només queda una runa i un panell explicatiu.

Avui en dia, pujar per la vall de Morens, significa no poder esquivar les pistes d’esquí, un element antròpic que durant la seva construcció, i degut al desconeixement del patrimoni geològic, ha malmès alguns dels elements més característics del pas de les geleres per aquesta zona. Durant la ruta, el guia Miquel Casas va saber teixir la història geològica, que sovint ens sembla tan llunyana, amb una realitat actual que urgeix canvis i la posada en valor del substrat que ens sustenta i permet la vida. És important seguir inventariant els punts d’interès geològic per saber què conservar, com gestionar-ho i com reinterpretar-ho per a les futures generacions.