Política i gestió de la natura a Catalunya. Del desgovern a la urgència d’un plantejament integral
A qui encara tingui dubtes sobre la necessitat de l’Agència de la Natura el convidem a fer una lectura de l’article sobre la governança en el Patrimoni Natural publicat en el Llibre Blanc de la Natura: ús o abús o el resum que està publicat en el llibre “Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya”, els dos del president del nostre Centre, Àlex Casademunt.
L’article en les seves conclusions destaca que les polítiques de conservació de la natura han permès aconseguir nombroses fites en benefici del patrimoni natural com per exemple bases de dades i cartogràfiques, recuperació d’algunes espècies, restauració d’espais naturals degradats, l’avaluació ambiental estratègica, etc.. Tanmateix, el càlcul per a Catalunya del Living Planet Index (indicador sobre l’estat de la biodiversitat adoptat pel Conveni sobre Diversitat Biològica) posa de manifest una alarmant tendència regressiva, amb una disminució del 22% de les poblacions de 258 espècies de vertebrats i invertebrats per al període 2002-2016.
Com assenyalen Mallarach, Germain, Sabaté i Basora (2008), demanar-se si el sistema d’espais naturals protegits ha estat efectiu equival a demanar-nos si els espais protegits existents han protegit, efectivament, el patrimoni natural i la biodiversitat. Tanmateix, com remarquen aquests mateixos autors, “quan la integració i la internalització dels principis ambientals en les polítiques sectorials (urbanístiques, forestals, agràries, industrials, turístiques, etc.) és insuficient, és probable que part dels esforços esmerçats en la protecció esdevinguin improductius per més bona voluntat que hi posin els gestors dels espais naturals.”
Però aquestes qüestions, essent essencials en el tema que ens ocupa, no són les úniques que ens haurien de preocupar si entenem per política i gestió de la natura quelcom més que la estricta preservació d’un patrimoni natural i la seva biodiversitat. Si partim d’aquesta premissa ens podríem també formular les següents preguntes: són suficients els espais naturals protegits existents per a preservar o potenciar la diversitat natural?, ¿constitueixen un sistema coherent en un model territorial més equilibrat i sostenible?, ¿asseguren un accés equitatiu als serveis ambientals que ofereixen?, ¿permeten la socialització d’uns valors i d’unes pràctiques respectuoses?, ¿poden generar sinergies positives amb un sector agroecològic en vies de consolidació?, ¿i amb un sector agroforestal tan desequilibrat, amb problemes d’accés a la terra i de relleu generacional?
També ens podríem preguntar per la conveniència d’innovar en les formes de gestió d’aquests espais naturals: no és suficient haver diversificat les formes jurídiques (fundacions, consorcis, instituts,…) si no transcendim binomi públic-privat. Considerem que caldria també introduir elements de gestió comunitària propis d’una governança adaptativa, especialment si volem fer de la protecció de la natura un objectiu comú.
En l’article es posa de relleu com la política i gestió de la natura a Catalunya s’ha caracteritzat pel desgovern i la marginació (dispersió de competències, manca de recursos, subordinació a d’altres polítiques sectorials…). Per aquest motiu hi ha una esperança que l’elaboració d’una l’estratègia del Patrimoni Natural i la biodiversitat i la creació d’una Agència de la Natura per al seu desplegament, pretenen corregir els errors, les mancances i les inèrcies heretades d’aquest llarg període, es dibuixa un escenari de futur més prometedor. Tanmateix, aquest dos instruments bàsics també haurien de donar resposta a les preguntes que ens hem formulat en aquestes conclusions; només així la política i gestió de la natura recuperaria la centralitat que li pertoca en un model de societat i territori més sostenibles
Article complert: https://defensapatrimoninatural.files.wordpress.com/2020/05/polc3adtica-i-gestic3b3-dela-natura-a-catalunya.pdf