El túnel de Bracons ja fa 10 anys

Fotografia de la inauguració del túnel de Bracons a l’abril de 2009 (Foto de Manel Lladó)

L’abril de 2009 un grup de homes rellevants del nostre país, vestits d’americana i corbata, solcaven satisfets l’asfalt recent planxat de una de les vies catalanes més discutides del segle XX.  10 anys de la inauguració del túnel de Bracons , en concret del tram Torelló- La Vall d’en Bas del inconclús i controvertit “Eix Vic-Olot”. També 25 anys del inici del moviment d’oposició a aquesta infraestructura el 1994, que va desembocar en la creació de la plataforma Salvem les Valls que durant 10 anys va mantenir un pols amb els diferents governs de la Generalitat per evitar la seva construcció.

Salvem les Valls va lliurar una aferrissada i tossuda oposició mobilitzant-se de diferents i imaginatives formes.  Des de desenes de xerrades per tota la geografia catalana, perfomance artístiques, caminades amb milers de persones, eslògans humans multitudinaris, rètols lluminosos gegantins debats, contenciosos administratius, articles, comunicats de premsa, al·legacions… l’entitat va utilitzar tots els mitjans al seu abast per posar en qüestió el projecte de nova carretera i proposar alternatives viables. El detonant va ser el projecte presentat triomfalment i amb tot luxe de detalls el 1994 pel llavors conseller i exalcalde d’Olot, Pere Macias. La resposta de l’AAVV de Joanetes i dels ecologistes de la comarca va deixar bocabadats i indignats a sectors socials i polítics acostumats a fer i desfer amb el territori sense demanar el parer del seus habitants. Es trencaven inèrcies que duraven des de la derrota republicana de 1939 i del que la lluita en defensa del volcans de finals dels 70 en va ser un victoriós preludi. Però ja no es tractava, com al Croscat o al Aiguamolls de l’Empordà de protegir espais singulars i d’un valor geològic i biològic, universalment reconegut per naturalistes i científics. Les afectacions de l’eix Vic-Olot eren més amplies i més complexes de defensar. Per una banda la muntanya humida catalana de Bracons amb la seva singular vegetació centreeuropea, i per altre la fèrtil plana d’en Bas, terres considerades de les de millor qualitat de Catalunya. Entrava per tant en joc l’impacte ambiental de l’efecte barrera de les carreteres, entre d’altres afectacions i la reclamació de respecte i protecció pels no menys valuosos espais agraris. Espais que no oblidem han de garantir la nostra sobirania i seguretat alimentaria.

Però hi ha més, Salvem les Valls s’oposava a una carretera, símbol de la modernitat i el progrés durant tot el segle XX. El prestigi social d’aquestes infraestructures feia més complicat aixecar la veu en contra. Una carretera era un regal, una inversió en el territori que només un foll podia rebutjar. Quedava clar per tant que els temps estaven canviant. Gent treballadora i modesta de la Vall d’en Bas s’organitzava per defensar el seu territori, el seu paisatge i la seva forma de viure. No veien en Bracons cap avantatge i en canvi hi albiraven quelcom de destructiu. Una intenció primera que alguns anomenaven “cultura del no”,  però que durant els anys següents es va anar farcint d’arguments científics i tècnics i d’alternatives que posaven en qüestió no només la necessitat del túnel, si no el que és més important, el model de transport i el model de desenvolupament de la nostra societat. El suport i la participació de centenars d’experts en les matèries més diverses, biodiversitat, transport, planejament territorial, economia, sociologia… van demostrar que el crit d’alerta llançat des de les vall d’Olot apuntava en una direcció precisa.  Avui quan vivim la mobilització mundial de milers de joves estudiants que exigeixen cada divendres que s’aturi un model que ens aboca a l’escalfament global i a un canvi climàtic d’imprevisibles conseqüències, la lluita contra l’eix Vic-Olot ens apareix com una avançada de seny i responsabilitat d’un valor humà i social incalculable. La lluita de Salvem les Valls va ser derrotada. Era un combat difícil i avançat al seu temps, però com assenyalava citant a D. Meadows, el prestigiós ambientòleg  Josep Maria Mallarach en el discurs d’elogi, quan el 2004 l’Institut de Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona va concedir el seu premi anual a Salvem les Valls: per impulsar la “revolució de la sostenibilitat” és indispensable “dir la veritat”. Salvem les Valls va dir en el seu moment veritats incomodes, oposant-se a un projecte viari injustificat i posant en qüestió un model de mobilitat i energètic que només ens pot dur al col·lapse.

Avui quan un feminisme que albira paral·lelismes entre la defensa dels drets i els cossos de les dones i els drets i la vida d’una natura cada cop més ferida, imatges com les que il·lustren aquests breus mots clamen al cel. Bracons, cridaven els manifestants contraris, que tampoc es van voler perdre la inauguració, no calia. Avui aquella crida final té més raó, força i vigència que mai.

Raül Valls

Salvem les Valls / CST