L’agrosilvopastura integrada com a eina de gestió territorial. Visita al projecte LIFE Polyfarming.
El CST, com a membre del Panell de Seguiment i Gestió Agroforestal del Projecte LIFE Polyfarming, va assistir a la segona trobada del grup de seguiment que es va celebrar el passat mes de maig de 2019 a Les Planeses (Argelaguer, La Garrotxa). Polyfarming és un projecte pilot finançat pel programa LIFE on es posen en pràctica a escala real un seguit de metodologies i tècniques de gestió agrosilvopastoral amb l’objectiu de demostrar l’interès d’un nou sistema de gestió integrat com alternativa de gestió territorial rentable per a lluitar contra l’abandó de l’agricultura en zones de muntanya a la Mediterrània i les conseqüències ambientals i socio-econòmiques que aquest abandó està produint. Resumidament, desenvolupar eines de gestió que permetin recuperar l’assentament humà als territoris abandonats de la Garrotxa (i alhora analitzar-ne la seva replicabilitat en d’altres zones del Mediterrani).
Durant la reunió, vam poder visitar els diferents components del sistema de polyfarming a la granja i vam debatre sobre el maneig forestal i productes derivats, el maneig del bestiar mitjançant el procediment holístic i el maneig de plantacions d’arbres fruiters i horts, així com les dificultats i reptes en la comercialització dels productes com a aspecte essencial per a la sostenibilitat de la finca i la seva activitat.
L’abandonament i marginalització del territori rural de les zones de muntanya mediterrànies representa la desaparició d’un sector generador d’economia verda, l’agrosilvopastoral, i com a conseqüència, la pèrdua de biodiversitat i de recursos productius (forestals, energètics i alimentaris), culturals, paisatgístics i identitaris.
Així, la caiguda de l’activitat socioeconòmica i l’abandó dels treballs tradicionals en gran part de les zones rurals de la Mediterrània han afectat seriosament a l’estructura i dinàmica del territori, generant processos de degradació i incrementant el risc de patir perturbacions i la intensitat i incidència d’aquestes, representant una greu amenaça davant l’aparició de grans incendis forestals.
Actualment, les diferents propostes de conservació i gestió del territori es mostren insuficients per fer front a aquest empitjorament. Malgrat el gran interès d’aquest tipus d’hàbitats, recollits àmpliament en la normativa europea, les zones rurals de la Mediterrània apareixen subjectes a processos de degradació que, de moment, no han pogut ser frenats. Alhora, suposen fortes inversions en recursos humans i materials que després no obtenen el retorn necessari.
La conservació del territori agroforestal mediterrani es troba en un moment delicat, enfrontada a la manca de resultats de molts dels mecanismes aplicats fins ara i a la pressió exercida per nous factors socioambientals com el canvi global o les crisis econòmiques. Des del nostre punt de vista, la situació actual demana reprendre la perspectiva silvopastoral com a model general de conservació del mosaic agroforestal. El mosaic agroforestal del mediterrani ha de ser considerat en origen com a un sistema agrosilvopastorals complex, productor de diferents béns i serveis que antigament cobrien necessitats vitals dels pobles que els van promoure. Molts d’aquests sistemes, a més, formaven part de béns comunals on el maneig i aprofitament era compartit per grups de persones i fins i tot poblacions senceres. Aquestes comunitats van aplicar diferents models de gestió fortament influïts per les condicions socioambientals de cada lloc. La seva producció es desenvolupava mitjançant una acurada planificació i organització de treballs agrícoles, forestals i ramaders.
Així, cada un d’aquests sistemes conté i preserva un important patrimoni de coneixements tradicionals que poden ser recuperats amb l’objectiu de millorar la conservació dels territoris agroforestal actuals. La recuperació d’aquest coneixement tradicional, la seva investigació i posada al dia, així com una millor comprensió dels sistemes de maneig que aquestes poblacions van aplicar, constitueixen una interessant font d’informació de cara a definir noves mesures de conservació, planificació i gestió d’aquests hàbitats, mosaics i territoris.
Per això resulta urgent l’anàlisi i la investigació dels diferents mecanismes i resultats, la catalogació de bones pràctiques i la definició de models d’èxit. I per això és important la posada en pràctica de proves pilot en finques, a escala real, que permetin recuperar les tècniques i metodogies de treball que permetien la conservació i preservació de la riquesa dels nostres hàbitats. Però, sobretot, el que resulta imprescindible és la incorporació dels ramaders i ramaderes, agricultors i agricultores i pastors i pastores per tal que preservin i apliquin aquest coneixement tradicional. Cal que des de les administracions es reconeguin aquests sistemes i se’ls doti del recolzament tècnic i jurídic adequat.
Cal tenir en compte que aquests sistemes silvopastorals inclouen mosaics de formacions molt diverses, donant lloc a territoris complexos en què s’intercalen una gran riquesa d’hàbitats . Els models de conservació i gestió aplicats no han de referir-se únicament a hàbitats o formacions individuals, sinó que, des d’una perspectiva territorial, han de tenir en compte la seva integració en aquests mosaics que configuren unitats funcionals i de gestió.
Mireia Jiménez i Llobet