CENTRE PER A LA SOSTENIBILITAT TERRITORIAL

Tornen les manifestacions de protesta contra projectes d’eòlica i fotovoltaica a diversos indrets del territori. Una de les més sentides és contra la construcció del parc eòlic marí Tramuntana al golf de Roses. Un déjà-vu, el 12 de febrer de 2012, ara fa 9 anys, a l’Ametlla de Mar es va fer la primera protesta convocada a Catalunya per veïns, pescadors i empresaris de la zona contra un parc eòlic marí. Contra la plataforma d’assaig d’aerogeneradors flotants sobre aigües profundes (projecte Zèfir) promoguda per l’Institut de Recerca d’Energia de Catalunya IREC. Les empreses que optaven als assajos eren: Gamesa, avui integrada al grup alemany Siemens, Acciona Windpower, integrada ara a la companyia alemanya Nordex, i Alstom, l’antiga empresa catalana Ecotècnia que va ser absorbida per Alstom Wind, i comprada després al seu torn per la divisió de renovables de General Electric. Els manifestants contra l’instal·lació eòlica al·legaven  danys potencials als dos pilars econòmics del municipi: el turisme i la pesca. El projecte va fracassar entre la protesta ciutadana, la retirada de les primes a les renovables que va fer el govern del PP i l’absència d’inversió pública de la Generalitat que presidia Artur Mas. La recerca eòlica marina va marxar cap a la cornisa cantàbrica i altres zones del planeta. Les principals indústries autòctones, antany pioneres en renovables estan ara a mans de grups industrials o financers estrangers, y Catalunya és una de les regions d’Europa més endarrerides en el desplegament de renovables.   

La instal·lació de les renovables és un pas indispensable per aturar la degradació climàtica de la Terra i per guanyar sobirania energètica. És també una oportunitat per democratitzar l’energia com a bé comú. Però alhora, no ens enganyem, la infraestructura associada a les renovables té potencials impactes com la pèrdua de sòls agrícoles, afectació a la biodiversitat i al paisatge,… i cal cercar l’equilibri. Les fonts energètiques des de sempre han generat impactes en el territori, aquí o arreu del món, que cal minimitzar i no externalitzar cap a altres indrets o regions. La instal·lació de renovables no és innòcua, i menys a Catalunya que és un territori petit amb una alta biodiversitat, molt humanitzat i amb un paisatge divers, amb mil caràcters propis fruit de la geologia, el clima i l’humanització. No ens ha d’estranyar que davant de grans projectes d’infraestructures hi hagi gent que s’organitza per fer oposició, qui pensés el contrari pecava d’ingenuïtat. L’economia del carbó, les nuclears, el gas, la hidràulica i el petroli, amb les seves xemeneies fumejants, pantans, línies i torres d’alta tensió, carreteres, túnels i viaductes ja ha transformat el paisatge de Catalunya, sovint amb insatisfacció de molts i sense consultes. L’aprofitament de l’energia del vent i del Sol també transformarà els nostres paisatges. Ho ha de fer però amb garanties per la natura i amb acord social.   

La crisi ecològica i el canvi climàtic és el repte més gran que mai ha afrontat  la humanitat. Cal fer-ho des d’un abordatge sistèmic i visió de país de quin model econòmic i energètic volem, no pas a cops de timó rere protestes de conservació locals que incrementaran la desigualtat territorial de Catalunya. Ens cal gestionar un metabolisme social amb demandes d’energia, aigua, aire, alimentació…. La gestió energètica és especialment dramàtica a Catalunya per la forta dependència dels combustibles fòssils, sobretot en el sector del transport: les renovables representen a Catalunya tan sols el 5,4% de l’energia primària, amb una penetració en el sistema elèctric del 20%, molt per sota del 38% en el conjunt d’Espanya, que ens relega a la cua de les comunitats autònomes. Som una de les regions d’Europa que menys ha fet els deures per reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, com obliguen els acords internacionals pel clima i les regulacions europees i nacionals. Catalunya ha de fer un esforç en aquesta dècada augmentant l’eficiència energètica tant en el transport com en els sectors industrial, domèstic i de serveis, substituint les actuals fonts fòssils per renovables. Una transformació que malauradament porta 10 anys de retard i que ara dóna per pocs cops de timó, que cal entomar amb coratge polític, sense imposició autoritària, amb concertació en el territori, però amb determinació i urgència. 

La transformació estructural del model econòmic cap a una transició ecològica i digital, en el marc del Pacte Verd Europeu (Green New Deal) demana grans inversions per un canvi de model productiu cap a la circularitat, la transformació energètica del parc edificat, la digitalització de les pimes, una mobilitat sostenible sense emissions o l’agricultura i ramaderia ecològica com a suport de la indústria agroalimentària, a més del canvi de model energètic. Aquestes inversions, alimentades pels fons de recuperació Nex Generation, componen un pla per la reindustrialització i una font d’ocupació industrial per les properes dècades lligada a les noves infraestructures i serveis.  

Amb les renovables, Catalunya ha d’assolir a finals d’aquesta dècada una sobirania energètica que permeti clausurar amb garanties les centrals nuclears que a dia d’avui representen encara el 55% de la nostra producció d’energia elèctrica, per no dependre del gas provinent d’Argèlia i els seus equilibris geopolítics. També s’ha de proveir infraestructures d’evacuació, de magatzematge i altres vectors energètics, que donin seguretat i robustesa al sistema elèctric, única forma d’anar amortitzant també les tèrmiques de cicle combinat de gas. Tot per assolir cap el 2050 un sistema energètic lliure d’emissions. La gestió de l’energia que aporta el Sol, el vent o la resta de renovables com a bens comuns és la clau. La implantació d’aquest model energètic s’ha de fer amb clar lideratge públic promocionant comunitats d’energia, posant límits a les grans operadores energètiques i gestionant els bens comuns com són l’aire, el sòl i l’aigua en benefici de tota la comunitat.

El desplegament de les renovables a les comarques de Catalunya ha de permetre també canviar el model centralitzat per una xarxa distribuïda al llarg del territori, que reparteixi els impactes i també els beneficis, retornant valor i ocupació a les zones avui despoblades i amb poques oportunitats. Ara bé, per assolir aquests objectius no n’hi haurà prou amb l’aprofitament de sostres solars fotovoltaics sobre sòl industrial i amb un discret nombre de parcs eòlics. Caldrà implementar parcs eòlics terrestres, marins i horts solars procurant no afectar les funcions ecològiques essencials del medi natural, protegint el patrimoni cultural i els sòls de valor agrològic tal com apunta el decret d’emergència climàtica. El que és segur és que la producció d’energia renovable formarà part dels nostres paisatges perquè és la única alternativa possible per poder garantir un futur per les properes generacions i fer una Terra habitable. El risc de no fer la transició de manera urgent però també concertada cap a les renovables abocarà a Catalunya a una crisi energètica, democràtica i ecològica sense precedents.

Els responsables dels grups polítics del Parlament de Catalunya han d’explicar clarament a la població, deixant-se d’oportunismes partidistes, que el repte és immens, que l’única via possible és prescindir dels combustibles fòssils abans de 2050 al ritme que fixa la Conferència pel Clima de les Nacions Unides i que es concreta a Europa en el Pla Nacional integrat d’Energia i Clima per a cada país. La responsabilitat governamental és gran: El Govern de Catalunya, cal que aprovi amb urgència la llei de transició energètica, que creï una Agència d’Energia de Catalunya a partir de l’actual Institut Català d’Energia ICAEN, dotada d’instruments de governança i concertació per liderar, planificar i executar el desplegament de les renovables en el conjunt del territori, d’acord al que  preveu la llei de Canvi Climàtic de Catalunya.

Salvador Clarós. 

Sindicalista, de Barcelona, ecosocialista. Política industrial a CCOO de Catalunya

Llorenç Planagumà

Geòleg per a una nova cultura del territori. Secretari del Centre per a la Sostenibilitat Territorial.

Un dels arguments recurrents a favor de la construcció d’una autovia al voltant d’Olot és la qüestió de la seguretat. No és un tema menor, ni del que puguem frivolitzar donades les esgarrifoses xifres de víctimes que any rere any s’amunteguen en una inacceptable i bàrbara normalitat.  Pels que l’agiten, la seguretat reblaria el clau de l’argument dels potencials creixements de trànsit futurs (el que familiarment coneixem com “que no quedi petita”) i portaria l’aigua al molí dels que peça a peça han anat construint el seu obscur objecte de desig infraestructural: el gran eix de trànsit internacional que posaria Olot en el mapa de les grans ciutats, acabant amb el seu suposat “aïllament” i del “subdesenvolupament” que n’ha estat, pels defensors dels 4 carrils, la seva dramàtica conseqüència.

Per tant, partint de la premissa que sobre aquesta qüestió no val frivolitzar ni treure-li importància, pensem tampoc és èticament acceptable que s’utilitzi com a forma de convèncer als i les olotines, d’allò que les seves necessitats de mobilitat no justifiquen. D’entrada cal recordar, per enèsima vegada, que 9 de cada 10 vehicles que es mouen per la comarca ho fan internament, i amb orígens i destins a dins de la mateixa. Només un la travessa en viatge de pas. Quan des de Salvem les Valls defensem com a prioritat la urgència d’un pla de mobilitat comarcal, també tenim clar que aquest ha de tenir com objectiu la disminució de la sinistralitat a les carreteres.

Així, la seguretat no és un tema menor per nosaltres, ja que es tracta de la vida i la salut de les persones. D’això parlem quan insistim en la “pacificació del transit i dels carrers”, que implica tant la reducció del volum de vehicles circulant, com de la velocitat amb que ho fan. Això vol dir a curt termini limitacions, esculls i controls que ho aconsegueixin de forma immediata, i a llarg termini una educació cívica i vial que posi en qüestió la cultura de la velocitat. És la velocitat la principal causant de les morts provocades a la carretera i és aquesta realitat la que cal combatre i no amagar-nos darrera les grandàries de les carreteres.   

La proclamada “descarbonització” de la mobilitat no passarà només pel cotxe elèctric, que difícilment podrà ser una alternativa massiva, sinó també per noves formes d’utilitzar el temps a l’hora de fer els desplaçaments quotidians i de com organitzem els nostres espais, generant noves proximitats, com la proposta d’algú tant poc radical, com Anne Hidalgo, alcaldessa socialista de París, amb la seva “ Ville Du Quart d’Heure” (la ciutat del quart d’hora), que a Olot podríem convertir fàcilment en la dels deu minuts.

Aquesta seguretat que proposem des de Salvem les Valls es basaria en la millora dels estàndards de salut d’una ciutadania que es mouria majoritàriament a peu i en bicicleta, i de respirar un aire de més qualitat i en concordança amb una ciutat que es troba dins d’un Parc Natural. Aquesta seguretat tindria com a reptes recuperar els carrers pels infants i garantir, ara si, la seva seguretat per poder anar cada mati en bicicleta a l’escola. O espais amables i tranquils per la mobilitat de la gent gran quan surten a passejar a comprar o a buscar els nets a l’escola.  Aquestes seguretats són les que haurien de ser prioritàries si volem construir una ciutat per les persones i no pels cotxes.

Evidentment, pel trànsit de pas ens caldran vies alternatives on hi han solucions segures per evitar els xocs frontals, com una velocitat limitada i adequada a una circulació per una zona densament habitada, rotondes i semàfors intel·ligents estratègicament col·locats per reduir les velocitats i la instal·lació de mitjanes entre els dos carrils en aquells punts més perillosos de la via. Tot plegat amb la mirada posada en la necessària reducció d’una mobilitat que s’haurà d’adaptar a les limitacions que ens imposa la reducció d’emissions, el canvi climàtic i la més que previsible escassetat energètica en aquests temps on s’acaba el petroli abundant i barat. Seguretat? I tant! Però sense matar mosques a canonades, amb sentit comú i tenint present que els recursos no són ni seran il·limitats, ni podem malbaratar-los de forma irracional.

Estem en uns temps on la prudència i l’assumpció dels límits biofísics del planeta han de guiar la nostra forma d’organitzar com habitem el territori i sobre tot com ens movem dins d’ell. Per acomplir aquests objectius i per tenir una vida digna en un planeta habitable una autovia travessant la comarca és innecessària i totalment contraproduent.

Raül Valls , membre de Salvem les Valls i del CST

Des de fa uns mesos, a la nostra comarca (La Garrotxa) ha revifat el debat entorn a la projecció d’una nova infraestructura que es vol executar en el territori. Es tracta d’una obra que afecta un Espai Natural i que engloba, en realitat, dos projectes que s’han presentat per separat: la variant de Les Preses i la variant d’Olot.

Aquest debat posa de manifest les diferents visions sobre la idoneïtat i la necessitat d’aquesta infraestructura i no li manquen defensors i opositors. Aquest debat, alhora, té lloc en un moment de crisi climàtica, energètica i ambiental sense precedents (o si més no, no ens ho veiem tant al damunt).

Des del Centre per a la Sostenibilitat Territorial creiem necessari i molt enriquidor socialment obrir aquest debat, aportant-ne dades tècniques de rigor per tal de plantejar-nos quin model de mobilitat volem a la nostra comarca i quin és el que necessitem per adaptar-nos i afrontar aquest context d’emergència ambiental (que considerem que no es pot obviar) per a esdevenir una societat sostenible i respectuosa amb el territori.

Abans de portar a terme cap infraestructura que implica grans impactes en el territori (ambientals, econòmics, de salut…) creiem necessari identificar les necessitats de la comarca i definir un pla de mobilitat que permeti projectar propostes i solucions amb coneixement i rigor, ajustades a les necessitats de la gent que hi viu i considerant la situació socioambiental present i futura.

És hora potser de dimensionar infraestructures que s’adaptin a les necessitats actuals i contemplin el context en el que vivim: descartar una autovia (perquè les variants projectades vénen a ser això, una autovia) i fer vies de comunicació adaptades al trànsit de pas, sense haver de sacrificar conreus i espais naturals, sense haver de degradar l’entorn i els seus recursos ni els ecosistemes que sostenen. I és hora de definir un pla de mobilitat que redueixi el tràsit, la contaminació i que pacifiqui els carrers, fent ciutats més amables i agradables per viure-hi.

Us adjuntem aquí dos articles que podeu trobar a l’Auari 2020 que hem publicat.

Per una banda, l’article que ha escrit en Raül Valls, filòsof i membre del CST i de Salvem les Valls, en el que ens presenta un seguit de reflexions entorn el context actual.

A TALL DE CONCLUSIÓ: 10 REFLEXIONS AMB VOLUNTAT DE FER PENSAR I SER ÚTIL ENMIG D’UNA PANDÈMIA INESPERADA (O NO)

Anuari 2020-Raül Valls

Alhora, un article d’en Ferran Campillo, pediatre de la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica i membre de del Comitè de Salut Mediambiental de l’Associació Espanyola de Pediatria i coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria. En aquest article es fa un anàlisi exhaustiu sobre mobilitat i salut a La Garrotxa.

ANÀLISI DAFO DE LA SALUT I LA MOBILITAT A LA GARROTXA

Anuari 2020-Ferran Campillo