|
Article d'opinió: L'economia del monocultiu de la construcció |
|
* Article publicat a El Punt el 26 d'agost de 2010
Davant el debat al voltant de la “necessitat d’inversió en
infraestructures a Catalunya”, des del CST volem matisar que, amb
diferents noms i oportunitats, aquest tema dura des de fa uns 30 anys o
més. Durant aquestes dècades hem vist com s’han multiplicat els
quilòmetres de carreteres i autovies, com s’han transformat les costes,
s’ha abandonat el camp i, sobretot, un autèntic tsunami urbanitzador ha
cobert el territori de habitatges innecessaris.
Diuen els experts que s’ha construït, pel motiu que sigui, més que en cap altre moment de la historia. Durant uns anys podríem parlar que la nostra economia es basava en un monocultiu de la construcció del qual tardarem anys a recuperar-nos, ja que ha provocat que tinguem molts joves mal formats al estar enlluernats per l’accés al diner fàcil i uns diners invertits inexistents al esclatar la bombolla immobiliari. Tot i així, i davant d’una possible aturada de les inversions en aquest sentit, els sectors que s’han beneficiat d’aquests processos piquen de peus a terra i es lamenten de nou.
Ens demanem com és possible que algú digui seriosament que la solució al procés de crisi i atur en el que estem immersos és “més del mateix” que hem dut a terme les darreres dècades. El binomi construcció i turisme massiu, base del fràgil però destructiu creixement de les darreres dècades ha tingut un preu altíssim: espais agrícoles fogats sota ciments i totxos, esquarterant el territori per una xarxa viària en creixement continu, pressions demogràfiques cada cop més fortes i un malbaratament de recursos.
Avui tenim l’oportunitat de fer un tomb a la situació i començar a posar les bases d’un nou model econòmic. Un model basat en la producció d’aliments saludables, en el canvi del sistema energètic cap a les renovables, en la potenciació de la creativitat i la producció de productes amb alt valor afegit. En aquests camps és on hem d’incidir en les inversions com a base d’una nova industria basada en les necessitats locals i no tant pensada en l’exportació al mercat global. Una economia on el paper de la construcció prengui la dimensió adequada i on el turisme no es compti tant en quantitat de persones sinó en qualitat i sostenibilitat. I molta educació i formació perquè els joves i no tant joves puguin agafar aquest nou tren de model econòmic que el nostre país necessita. Això vol dir una política valenta i que al miri al futur.
Centre per a la Sostenibilitat Territorial
|
