El perquè de l’animadversió a l’Agència de la natura

El perquè de l’animadversió a l’Agència de la natura

Amb motiu del trenta-cinquè aniversari de l’aprovació de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals

A finals de febrer d’enguany, la Comissió de medi ambient del Parlament va aprovar el dictamen per crear l’Agència de la natura. Ara, per tal que esdevingui una realitat, només queda pendent superar la discussió i votació en el Ple del Parlament de Catalunya el pròxim 17 de juny. Trenta-cinc anys després d’aprovar-se la Llei d’Espais Naturals, encara vigent, potser paga la pena reflexionar perquè dels embats contra les polítiques de conservació de la biodiversitat.

La primera esperança ambiental es va produir el 1991 quan el govern Pujol acordà la creació del Departament de Medi Ambient. Una mesura pionera en el nostre entorn sociopolític però amb un clar objectiu: ordenar el desgavell dels residus i reorganitzar la gestió del cicle de l’aigua. L’encàrrec de posar fil a l’agulla va ser atorgat al Conseller Albert Vilalta (1991-1996). En aquell context de reorganització administrativa i política, s’apostà pel model d’agències governamentals. Molt propi de la governança anglosaxona. I és en aquest moment quan s’opta per una agència per a l’aigua, una altra per als residus i una tercera per al patrimoni natural.
El 1997 s’encarrega internament el projecte per crear una agència de la natura, però no va ser fins a l’any 2000 quan el Departament de Medi Ambient, liderat per Felip Puig (1999-2001), exposa públicament la idea de crear un organisme capaç d’aglutinar les competències i la gestió de la biodiversitat. El canvi de Conseller en la figura de Ramon Espadaler (2001-2003) i l’avançament electoral del 2003 comportà que el projecte de l’Agència quedés al calaix.

No és fins al 2005, de la mà del Conseller Salvador Milà (2003-2006), quan es presenta l’Avantprojecte de Llei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya. Després de sotmetre’l a informació pública va arribar al Parlament per a la seva tramitació. La convocatòria electoral avançada del 2006 del Govern Maragall i la dissolució del Parlament va impedir finalitzar la tramitació de la Llei. Tot i que la tramitació feta va evidenciar certa animadversió, poc fonamentada, protagonitzada per sectors dedicats a les activitats d’explotació dels béns naturals. El maig del 2010, en l’època del Conseller Francesc Baltasar (2006-2010), s’impulsa una actualització de la Llei d’espais naturals a través de la tramitació de l’Avantprojecte de Llei de la Biodiversitat i el Patrimoni Natural. Aquesta vegada no es va incloure la proposta d’Agència de la natura amb l’ànim d’actualitzar el marc jurídic i afavorir el consens. Un consens sempre apel·lat però mai volgut pels sectors més reaccionaris a les polítiques ambientals.

Malauradament, la convocatòria electoral del 2010 estronca la tramitació de la nova llei ambiental. És precisament a la campanya electoral del 2010 on es manifesta més clarament què és la política d’animadversió a les polítiques ambientals. En un acte a Mollerusa del líder de la desapareguda UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, engaltà: «La conselleria d’Agricultura s’ha agenollat davant de la de Medi Ambient i, per tant, davant d’ICV» i afegeix «Fins ara, el tripartit el que ha fet és la política agrària des del medi ambient. Nosaltres proposem la inversa: fer la política agrària i la política mediambiental des de l’agricultura amb tots els canvis orgànics que això requereixi». I així va ser que el govern d’Artur Mas liquida el Departament de Medi Ambient i encoloma les competències a dins del tot poderós Departament de Política Territorial. Això sí, canviant-li el nom pel de Territori i Sostenibilitat. L’etapa del Conseller Santi Vila (2012-2016) s’accentua la política de reduir l’expressió governamental dels afers ambientals. En aquella ocasió s’aposta per una Agència Catalana del Medi Ambient i del Territori, per evitar la recuperació del Departament de Medi Ambient. Aquesta iniciativa d’Agència no va arribar a formular-se jurídicament. L’arribada del Conseller Josep Rull el govern aprova l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat i l’octubre de 2017 s’inicia un nou tràmit parlamentari per aprovar la Llei de creació de l’Agència de la natura. Malauradament l’aplicació del 155 i llur convocatòria electoral provoca que el projecte de llei de l’Agència decaigui. Malgrat tot, el desembre de 2018 es torna a presentar al Parlament per a la seva tramitació.

L’actual tramitació tampoc ha estat lliure d’obstacles. Des de principis d’any, certs dirigents locals dels republicans lligats al sector forestal, han maldat per evitar que la proposta d’Agència de la natura entrés a l’ordre del dia del ple del Parlament. La proximitat electoral enunciada pel president Torra obria l’oportunitat als opositors per noquejar l’aprovació de l’Agència. Si es convoquen eleccions, tots els projectes de llei en tràmit decauen, amb algunes excepcions, però no és el cas. Una opció elegant per fer fracassar una nova Agència sense necessitat d’exposar-se excessivament i evitar un possible desgast electoral.

En aquesta cronologia potser hauríem de recordar que el 1999 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de creació del Centre de la Propietat Forestal. Una entitat de dret públic dedicada a fomentar la gestió forestal en els boscos de titularitat privada de forma coordinada amb la gestió dels terrenys forestals públics. A més, aquest organisme convoca diversos ajuts adreçats als propietaris forestals. Curiosament, en el seu Consell de direcció només hi ha un membre  representant del Departament de Territori i Sostenibilitat, la resta són propietaris forestals i representants del Departament competent en matèria forestal. Tota una estructura administrativa singular finançada pel govern català al servei de la propietat forestal privada.

Al llarg d’aquestes dècades s’ha evidenciat dos obstacles bàsics. Per una banda, el repartiment de competències entre el Departament d’Agricultura i el discontinu Departament de Medi Ambient. Cada legislatura ha estat un estira-i-arronsa en el repartiment de competències i en bona part fonamentat pels interessos dels sectors dedicats a l’explotació dels béns naturals i la desregulació del medi natural. D’altra banda, la promiscuïtat o oportunisme electoral sempre han perjudicat les tramitacions en curs.

La transició ecològica postulada pels representants electes, segurament implica abandonar el conreu de l’animadversió a  les polítiques ambientals. Potser vint-i-tres anys d’entrebancs i debats reiterats són suficients per aprovar i implementar una Agència de la Natura dinàmica i pionera, des de la Gola del Ter a la Mata de València. Un projecte compartit al servei del país i la seva diversa i plural comunitat.

Article de Manel Cunill, membre del consell de direcció del CST i publicat en el seu bloc: https://manelcunill.blogspot.com/2020/06/el-perque-de-lanimadversio-lagencia-de.html?m=1